Per Eduard Casas i Bertet. Educador Social
Des de la medicina tradicional amazònica s’entén que algunes malalties tenen un origen espiritual. Això vol dir que, quan hi ha algun tipus de pertorbació anímica, es manifesta patològicament a la ment, al cor i/o al cos de la persona, afectant també el camp energètic i la pròpia ànima. Així doncs, entenen que fins que no es sani a nivell espiritual no s’aturaran aquests símptomes. Potser es podrà frenar temporalment o rebaixar la intensitat del quadre, però si el mal espiritual perdura, sortirà per algun altre lloc.
Pels amazònics i per moltes altres comunitats del món existeix la dimensió espiritual, la qual és immensament basta, antiga i poblada d’éssers intel·ligents de signes positius i negatius que batallen des de l’oblit dels temps, jugant-se la supremacia entre el bé i el mal. Sostenen que al món espiritual no hi ha grisos, a diferència de la dimensió humana, en la que tothom tenim costats més o menys lluminosos. Per a ells, aquests éssers invisibles i intangibles interactuen amb el món material beneficiant o perjudicant a les persones.
Infestació
Des de la seva visió, prendre drogues, sense rituals de protecció adequats, té com a conseqüència la infestació. El consum fa que s’obri el camp energètic corporal, que ve a ser com l’escut protector de les interaccions amb el món espiritual. Aleshores, queda una escletxa al mur defensiu, que es aprofitada per aquells éssers. Infesten semblant a un paràsit amb diferents nivells de gravetat. Aleshores, prenen el control interferint en el funcionament i, entre altres accions, potencien el consum de drogues. Ja que això desfà el camp energètic de qui es nodreixen.
No només prenent drogues es pot infestar a una persona, procediments com el Reiki o altres propostes New Age també les consideren igualment nocives. Al manipular els camps energètics, sense rituals protectors adequats, es deixa oberta aquesta atmosfera humana a una sort incerta, normalment tèrbola.
L’única defensa és el ritual -tant per no ser infestat com per desinfestar- però, des de la seva perspectiva, un ritual no es pot inventar, ja que és tecnologia espiritual revelada. Es tracta de quelcom molt concret i precís, que té certs elements, fases i criteris, aprés d’una forma lenta i sacrificada.
Conflicte de paradigmes
Per la nostra cultura, aquests plantejaments es solen considerar medievals, acientífics, fantasiosos, supersticiosos, inútils i, com a molt, mitològics, però a la fi irreals, és a dir, que no existeix la dimensió espiritual ni l’ànima. En canvi, per a ells forma part d’allò quotidià més proper, per això, des d’Occident, es solen considerar com a pobles primitius i retardats. Per a ells, una planta, una pedra, l’aigua, la terra o un animal, tenen ànima.
A Europa, la crisi entre el paradigma espiritual i el científic, entre els s. XVI i XVII, va contribuir – potser també pels abusos de l’església-, a negar tot allò que no es podia demostrar, però en el fons això no deixa de ser una font d’error. La ciència avança quan demostra allò que no havia pogut demostrar temps abans, però no volia dir que no existís per ser indemostrable: la força de la gravetat funcionava abans de que se sabés ni que existia. És camp científic el descobrir noves formes d’entendre i mesurar els fenomens de la vida, per estranys que semblin, superant paradigmes anteriors.
En aquest sentit, el Dr. Joan Oró, un dels científics catalans més brillants del s. XX, que buscava a la NASA la partícula més petita, davant la pregunta de si al final no es trobaria amb Déu, va respondre: “no puc parlar d’això, són coses que no puc demostrar”. És a dir, en cap cas va fer una negació de Déu, sinó que presentava els propis límits i els límits de la ciència. Tanmateix, el Nobel de física W.D. Phillips Leer, afirmava que creia en Déu gràcies a la ciència, no malgrat ella. En qualsevol cas, l’actitud científica pura seria observant i amb obertura mental, no pas negacionista.
Aniquilació de l’ànima
Tanmateix, una de les conseqüències de la revolució científica va venir de la psicologia freudiana, on definitivament la paraula psique es va traduir com a processos mentals, quan en el seu origen significava ànima o esperit. Aquest fet condicionà la visió de l’ésser humà, ja no tenia part immaterial, era matèria o no era. Es va liquidar l’ànima.
A la pràctica, entre les persones usuàries d’alcohol i d’altres drogues és recurrent i curiós que hi hagi una gran negació de la idea de Déu i, en menor grau, de l’espiritualitat. Com més consum, més contundent és la negació. De fet, Freud també era un gran consumidor de cocaïna i tabac a la vegada que negacionista. Pels amazònics, aquesta reacció seria quelcom lògic, perquè la principal amenaça per a aquests éssers infestadors vindria des d’un procediment sanador espiritual. Així que, per a sobreviure, potencien el pensament negacionista. De fet, pels exorcistes catòlics, la gran victòria del diable és fer creure que no existeix (la negació), així no hi haurà cap defensa.
El contrapunt
Paral·lelament, és interessant conèixer que la Universitat d’Òxford actualitza cada cert temps el volum “Handbook of Religion and Health”. On resumeixen al voltant de 12 mil estudis científics que relacionen la salut amb l’espiritualitat. Conclouen, amb dades molt concretes, que la pràctica religiosa – excloent els fonamentalismes- aporta grans beneficis a la salut: entre d’altres, la curació i la prevenció de les drogodependències. Fet que, d’alguna manera, coincideix amb les tesis amazòniques.
Potser alguns consideren que l’espiritualitat és tan sols autosuggestió, però això no és el que pensen els amazònics i, sigui com sigui, pels investigadors d’Òxford funciona favorablement des del punt de vista de la salut. Malgrat tot, qui no tingui fe en el món espiritual, ni vulgui moure’s ni un mil·límetre del racionalisme científic, ni suporti les creences amazòniques, potser acceptaria, en el cas de l’addicció, el concepte de forces psíquiques autònomes. És a dir, que parts de la ment prenen el control de la persona, més enllà de la seva voluntat, emetent potents impulsos des de zones profundes i arcaiques del cervell, per a que es consumeixin drogues. En d’altres patologies com la psicosis sí que s’ha acceptat aquest concepte, per què no en els consums de drogues? Sovint els addictes afirmen haver fet coses com si fossin altres persones, com si no es reconeixien a si mateixos.
És realista pensar que tenim el control?
Imaginem-nos per un remot moment que fos cert el paradigma amazònic, aleshores quedaria qüestionat allò del “lliure” ús de drogues o el mític “tu decideixes” o que es pot “gestionar” o el “sóc consumidor de drogues, no addicte”, que venen a ser símils evolucionats i molt acceptats del ja desemmascarat “jo controlo”. Conseqüentment, quedarien en suspens quasi tots els plantejaments preventius i de tractament en els que ens recolzem.
Podríem preguntar-nos sobre qui gestiona el consum, si s’és lliure o qui decideix exactament: un diable infestador o una força psíquica autònoma o un mateix? O fins a quin punt cada part? Som tan lliures com ens pensem? Què ens fa creure i per quin motiu que som tan lliures? No és xocant que qui consumeix drogues cregui que està fent un acte de llibertat, sempre amb la cantarella “prenc perquè vull”?
D’altra banda, si els amazònics tenen raó, a nivell de tractament només estaríem perseguint la pastanaga (símptomes mentals, corporals, emocionals i dèficits educatius i socials), el que representa un gran negoci i un millor entreteniment, però en cap cas s’estaria a prop d’entendre la curació. És a dir, si algú es cura en aquest sistema no seria gràcies a ell, sinó malgrat ell. Sort. Un miracle.
Fins a on negarem altres visions?
Potser poden fer riure tots aquests plantejaments, però si tenim en compte que, per una banda, el centre Takiwasi del Perú és possiblement el més eficaç del món en la curació d’addictes basant-se, entre altres, en les idees amazòniques. I, per l’altra, que el sistema d’atenció i prevenció convencional dista molt dels resultats del primer, aleshores no fa tanta gràcia. Sobretot quan el que es juga no és només la salut d’un desconegut, sinó, per exemple, la de la pròpia filla.
A la fi, com diu el Dr. Mabit, Director del centre Takiwasi, no és tan important si aquests plantejaments semblen medievals o acientífics, sinó si són certs. I en el cas, Déu no ho vulgui, que els meus fills patissin una addicció greu, no m’ho pensaria ni dos minuts: directes a l’alta Amazònia peruana.
