Per Helena Pérez Llorca. Periodista
Va ser una tarda de diumenge especial, la Casa Sant Felip Neri va acollir la trobada Naturalitat, Espiritualitat i Gestió de la Covid, dins de la III jornada de diàlegs entre medicines, organitzat per l’Associació Gass. El seu president, l’Eduard Casas, va presentar l’acte i Berta Meneses, mestra zen i monja filipense, va fer la presentació del primer convidat, el Dr. Josep Maria Mallarach, especialitzat en biologia ambientalista. Abans que ell comencés a parlar, ella ens va voler recordar la importància de ser presents i el valor transcendent dels petits moments.
Mirades i respostes fora del paradigna reduccionista occidental. Dr. Josep Maria Mallarach
Així, vinculats amb la consciència del aquí i de l’ara i amb el “no deixar per després”, les quasi 150 persones assistents vam sortir de viatge per camins indígenes amb el Dr. Mallarach fent-nos de guia. Primer a l’Àfrica Central, al Camerun, per tal que poguéssim entendre l’enorme compassió que sentien les dones i els homes d’aquesta República envers nosaltres, els occidentals. Compassió per la manera com hem viscut el virus i la pandèmia, amb tants morts i tanta manca de llibertat. Perquè allà, al Camerun, el conjunt de la població “ho ha viscut força bé”, ens explicava, tot i que tan sols hi ha un 1% de la població vacunada. Interessant d’entrada, l’inici del viatge ja donava com fer-se preguntes.
Josep Maria Mallarach estava content de poder mostrar-nos com les medicines indígenes segueixen “no només vives sinó florents” i com aquest creixement és inseparable d’un estil de vida més harmònic i saludable que el d’Occident: sense presses, més respectuós amb la natura i amb una dedicació a la meditació i a la contemplació, perquè hi donen valor a la bona salut espiritual. En les tradicions indígenes, l’àmbit personal, el comunitari, l’ambiental i el transcendental s’unifiquen i s’interrelacionen. Tot està en comunió, tot es comunica i, per tant, la salut sempre és una responsabilitat comunitària. Curiós. O sigui que entenen la salut com el resultat d’una interacció de factors espirituals, personals, ambientals, socials, econòmics, culturals i físics.
Durant el viatge, que va ser d’agrair perquè amb això de la Covid feia molt temps que no traspassaven fronteres, va apuntar-nos dues dades perquè no les oblidessim: que el 40% de la biodiversitat del món i més del 90% de les llengües es conserven gràcies als pobles indígenes. Dades remarcables, més que res, per si estàvem aferrats a creences dubtoses que les seves estratègies per conservar la natura han estat molt més efectives que les nostres, les d’Occident. (En tot cas, tinguem dubtes o no, les dades fan pensar que alguna cosa deuen estar fent millor, segur.)
El Dr. Mallarach ens animava a tenir en compte aquesta diversitat interconnectada dels pobles indígenes i a provar de fer servir la seva mirada integrativa, en especial en els moments que estem vivint, per tal que ens ajudi a posar atenció al conjunt i a les interrelacions i, al mateix temps, puguem començar, si no a alliberar-nos, sí a ser conscients,
com a mínim, de la nostra percepció reduccionista i limitadora. Ens recordava que Occident representa el 25% de la població mundial i es queda el 80% dels recursos del món. Però ni les dades ni les conseqüències que comporten s’expliquen a les notícies.
Com tampoc no s’explica que l’ús de medicines indígenes hagi augmentat a Occident, ni que l’OMS les hi hagi reconegudes com a “medicines tradicionals i complementàries” des de l’any 2005. Medicines que tenen una importància mundial i que a molts països estan en primer lloc d’ús. Com la medicina xinesa, que té una antiguitat de 5000 anys i actualment hi hagi uns 600 milions de persones que la facin servir. O que es practiqui amb una farmacopea inversa, és a dir que té un medicament únic per a aquella persona en aquell moment i que no serveix per a una altra. Podríem entendre, doncs, que té 600 milions de remeis. (Quantes possibilitats! Fa ganes d’investigar-la!) O la medicina ayurvédica de l’Índia, que busca trobar l’arrel profunda del problema per poder recuperar la salut, i que fora d’Occident es practiqui sense entrar en conflicte amb altres medicines. (O sigui que se les respecta.) O com l’homeopatia, que busca restablir l’energia vital de la persona perquè estigui equilibrada i pugui aconseguir els seus fins últims. L’homeopatia està reconeguda en la Constitució Europea i se la considera medicina oficial, per tant s’hi pot accedir a través de la Seguretat Social en països com Suècia, Alemanya -on va néixer al segle XVIII- i al Regne Unit. Ens explicava Josep Maria Mallarach que la família reial britànica la fa servir de manera habitual i que a la vista de la longevitat de la Reina Isabel II no podríem aventurar-nos a dir que no és eficaç.
D’Anglaterra vam tornar ràpid a Barcelona i Josep Maria Mallarach va acomiadar-se amb el desig d’haver-nos orientat cap a la salut, convidant-nos de nou a deixar prejudicis, com el de considerar gairebé neolítiques les cultures indígenes, recordant-nos que la seva medicina, que en el millor dels casos és usada a Occident com una alternativa, està guarint la major part de la humanitat. (Que sí, que sí! Que si feu comptes, les xifres poblacionals quadren!)
Transhumanisme i nou ordre mundial. El resseteig de la naturalesa humana. Dr. Albert Cortina
Encara amb el jet lag del viatge, vam haver d’entrar de ple en el transhumanisme que ens portava el següent convidat, el Dr. Albert Cortina, advocat, urbanista i assagista. Va presentar-lo Josep Otón, autor del llibre Simone Weil: el Silenci de Déu. I, tot s’ha de dir, Albert Cortina ens va avisar que venia a explicar-nos una realitat difícil de pair per l’acceleració del fenomen. Una nova realitat en aquest nou ordre mundial on les persones seran robots i els robots seran considerats persones. “Persones electròniques” segons el nom oficial de la UE. És a dir que tindran personalitat jurídica. (Si busqueu, en menys de cinc minuts podeu trobar la Resolució del Parlament Europeu del 16 de febrer de 2017 que fa recomanacions destinades a la Comissió sobre normes de Dret Civil sobre robòtica, per tal de regular drets i deures d’aquestes màquines intel·ligents i autònomes amb capacitat de ser entrenades per pensar y prendre decisions de manera independient. Tal qual.)
“Estem en un canvi d’era?” va preguntar al públic. Per a ell sí, perquè s’acceleren tres revolucions tècniques: la digital, la biològica i la de l’espai. I conflueixen amb altres tres: l’ecològica, l’humanista i l’espiritual. Així, úters artificials per a la gestació i humanització dels robots es barregen amb la preocupació del desenvolupament integral humà i amb l’anhel d’il·luminació d’una fe cap a la raó. (Ningú li va preguntar si no eren massa revolucions alhora i poc compatibles, i ell va continuar. ) El temps de la conquesta i el control de territoris està desfasat, ens va voler dir, i ara això ja va d’una aposta més agressiva, estem en una segona fase que pretén conquerir i controlar la ment humana, fer que migri cap a un altre suport, més enllà del cos i de l’ànima, per alliberar-la de la condició humana. La idea transhumanista, per tant, promet perfecció i esperança “transcendent”1 i així el concepte de mort esdevé caduc. (Era previsible, sempre arribem a la mort d’una manera o altra. I, a més, hi ha una cosa que costa d’entendre: com ens podem alliberar d’una condició que encara no hem assolit? Però, això tampoc ho vam preguntar en veu alta.)
Una inquietud sí que va ser llançada des del públic, d’una dona que, amb el seu permís, diria que estava voltada d’una mena d’aureola entre la maduresa i la innocència. “-És una pregunta que no sé si podràs respondre”, li va dir. “-Què haig de fer jo ara a l’hora de votar?” I a la sala va esclatar el riure, perquè era una inquietud compartida i perquè era una pregunta retòrica, ella ja havia dit que no tenia intenció de votar, per primera vegada a la vida. El Dr. Cortina va ser sincer dient-li que davant d’aquesta naturalesa fosca de la globalització, que es carrega la tradició, els coneixements, els costums, les creences i les formes de vida, on els límits estan confosos i l’evolució pot ser entesa com a involució, ni el món polític ni el cultural tenen respostes, dretes i esquerres estan barrejades com en una macedònia, s’han fet “amics de llit” persones molt estranyes. “Estem tots despistats”, va dir gairebé suspirant. ”I de l’església que podem esperar?”. Va preguntar algú altre per allà enmig de la sala. “L’església…mmm…també està despistada i tampoc no té respostes”. Va afegir per acabar.
1 Les cometes les he posades jo, perquè el seu ús no em sembla apropiat en aquest context.
Por i Solidaritat: la importància del contacte humà Dra. Teresa Forcades
I aleshores, li tocava el torn a la Dra. i monja benedictina Teresa Forcades que, pel que va explicar-nos, no semblava representativa d’una església despistada, al contrari. Es va asseure a la cadira del costat de la seva germana de sang, Cristina Forcades, que la va presentar com a mestra, activista social compromesa i representant de l’esperit crític. I, després de reajustar-se bé l’armilla de l’hàbit, va fer servir un to humorístic, tot recordant que l’intel·lectualisme és el primer que es carrega un sistema autoritari i els humoristes en primer lloc. I així, amb humor, va relaxar la sala de la confusió i el desconcert transhumanista, amb una escenificació parodiada de les actuacions mecàniques que diàriament se’ns demanava de complir, amb molta insistència, des de les institucions, i que, en general, no es discutien: desinfecció compulsiva de mans i roba, obligació de deixar les bosses dels supermercats a l’entrada de les cases, dutxes repetides després de tocar les bosses, atenció extrema amb les soles de les sabates; ara obrim comerços, ara elstanquem… Actuacions que no només s’acataven sense discussió, sinó que la mateixa ciutadania va convertir-se en policia voluntària dels que les incomplien. Tot plegat, un seguit d’actuaciones que podien recordar escenes a càmera ràpida del cinema mut de Chaplin en el paper d’un personatge que, per desgràcia, està patint el que oficialment s’ha etiquetat com a TOC, transtorn obsessiu compulsiu.
El fet d’escoltar-la em va fer pensar en un amic que conviu amb rituals semblants i en el que m’havia dit a l’inici de la pandèmia i dels insistents missatges oficials: que ara ja podia treure el gel de mans de la motxilla sense haver d’amagar-se’n; que tots els seus rituals ja no eren considerats d’un boig ni d’un trastornat, sinó que eren celebrats com a senyal de bon ciutadà responsable… Però també em va dir que no sabia si se sentia més lliure o més atrapat que mai. El que sí que tenia clara era la poca credibilitat que li donava als missatges oficials i a tot el que estava passant; no se’ls creia, els trobava exagerats, eixelebrats, ficcionats i amb una intenció poc clara. Ell, que està en procés d’introspecció per tal d’alliberar-se d’aquestes enganxades, em va fer veure que per comprendre el que estava passant a gran escala, a escala global, tan sols calia observar una petita escala, un nucli familiar era suficient per entendre com et rendeixes i t’enganxes a la repetició i als rituals compulsius si t’ insisteixen en la necessitat de fer-ho aquells en qui confies la teva protecció, perquè t’asseguren amb paraules, gestos i actituds que és qüestió de vida o mort, de supervivència. En el seu cas, l’autoritat insistent s’exercia, sobretot, per ignorància i sobreprotecció, i l’estimaven! Però, fos com fos, m’explicava que, quan complia amb les normes, se sentia integrat dins d’aquest nucli familiar, i si no les complia entrava en conflicte i no hi era acceptat. Per tant, tot i que les causes de les seves obsessions són més complexes d’explicar, precisament per les interrelacions de la psique, el seu inconscient havia incorporat i normalitzat aquests mecanismes de base que li servien, sobretot, en moments de bloqueig, on no podia pensar i no li calia, només havia d’actuar compulsivament. Per sort, pot treballar aquest esclavatge perquè n’és conscient i està despert. El seu relat em va fer pensar que si aquells d’on brolla l’autoritat i que, en teoria, tenen la funció de protegir-te, t’estan confonent amb consignes que són incoherents, passa que allò que reconeixem com a sentit comú esdevé el menys forassenyat de tots els sentits.
A les misses d’arreu, explicava Teresa Forcades, es van deixar de donar la pau per evitar el contacte amb les mans. “Però, si un virus respiratori no es contagia a través de les mans! Llavors, per què aquesta obediència sense qüestionar res?” “Com pot ser que sense evidència científica, i com pot ser que a tot arreu?”, es preguntava. I una manera de trobar resposta a un comportament tan unificat, tan poc qüestionat, tot i les incoherències, i tan massificat, perquè a nivell planetari no havia passat mai, és, precisament, preguntant-se com pot succeir que un grup d’individus esdevinguin massa. Ens deia que aquells que han investigat el comportament humà en els totalitarismes, com Hanna Arendt i Mattias Desmet, en parlen. Un poble es forma a partir de les arrels comunes. En canvi, una massa es forma a partir de la por. Perquè en situacions de pànic és l’instint de supervivència el que es posa
en marxa i no importa que les consignes siguin absurdes; s’evita el conflicte, les dissociacions cognitives no es poden atendre, no hi ha lloc per als dubtes, tot s’acata pel desig de trobar solucions. I més si aquestes consignes i prohibicions són escalonades. Teresa Forcades recordava que quan se’ns va confinar el març de 2020 només era per quinze dies. Davant de la por de ser contagiats, de contagiar els qui estimem, d’emmalaltir… Doncs, “…a veure qui era el guapo que no ho seguia”. Confinats potser en pisos minúsculs i amb convivències difícils, però tothom ho volia fer bé. Per tant, consentíem i ens deixàvem aïllar. I aïllats i lluny de la companyia humana, es trenca l’equilibri interior. Un equilibri que depèn del “que no sóc jo sola”, ens va dir. En aquell moment, mirant la sala plena, vaig tornar a pensar en la importància del fet de pertànyer, en el sentiment de pertinença, en el fet que som éssers socials.
I precisament aquesta necessitat de pertànyer era la intenció de la trobada de cada vespre a les 20 hores quan sortíem a picar de mans, tothom a la una. Allà sentíem que formàvem part de la humanitat. Deixàvem l’aïllament durant uns segons per formar part d’un tot. Érem una gran patria que picava de mans. Sí, ens deien que ho fèiem per al personal sanitari que estava a les trinxeres vetllant sense descans per la salut global, per la supervivència del món. Però (passant aquest primer foc d’encenalls), en aquells segons de ritual el que s’exercitava en cadascun de nosaltres era el sentiment de pertinença, “visceral, primari, profund”, que no demanava perquès. Amb compassió, però, ens va fer aprofundir la Dra. Forcades: “què ens movia realment? Els aplaudíem per egoisme?”. Per la necessitat de sentir-nos vinculades i vinculats?
Una massa que pica de mans, una massa que té “una tolerància màxima a l’autoritat d’un poder que esdevé arbitrari” i una intolerància màxima i absoluta cap a qualsevol que qüestioni aquesta autoritat. Perquè tota qüestió queda per sota de la supervivència; com en el Síndrome d’Estocolm que per tal de no embogir, estimes qui et segresta. El cos està preparat perquè no pot aguantar més l’angoixa. No importa la lògica. Com quan va arribar la primera vacuna que assegurava un 95% d’eficàcia absoluta. En aquell moment, no importava si sortien articles científics que la qüestionessin, no importava si la immunitat natural havia estat sempre la millor solució per protegir-nos. No importaven les diferències en les dades de mortalitat entre Espanya i Portugal, quan un virus no sap de fronteres i menys si són tan quilomètriques. No hi havia respostes racionals, perquè tampoc la necessitat no s’havia generat des de la raó. Són les vísceres les que manen, són les vísceres les que anaven a fer cua per buscar la vacuna. Situacions en què l’estat mental de psicosi global es converteix en hipnosi. I la participació esdevé la salvació perquè és el que ens vincula socialment de nou mentre el motiu és el de menys. No importen ni el pensament ni l’experiència. No hi ha lògica, per diàfana que sigui. S’anul·len les connexions. Potser, per això ara costen tant de relacionar les vacunes amb els símptomes que s’estan patint després d’administrar-les. No hi ha vincle tampoc. És com si no existissin, o la por fes obviar els 41.000 efectes adversos que la pròpia farmacèutica Pfizer ha fet ja públics, obligada per un jutge, perquè pretenia que fossin secrets durant 75 anys.
Per acabar, Teresa Forcades va fer dues propostes, precisament en la línia del vincle tan necessari. Una, la de fer un tipus de Trobada Setmanal o Programa de participació que tingui continuïtat, on hi càpiga l’humor i que generi pensament i discurs crític, perquè estiguem desperts i despertes, precisament. I l’altra proposta, la de fer un registre dels efectes secundaris a nivell local per ajudar a trobar solucions.
Si de la seva intervenció m’hagués de quedar amb una frase que hauria pogut estar un titular bonic, perquè em connecta amb l’equilibri, amb el pacte i amb la consciència davant de la situació complexa, seria la que va dir en parlar de les misses: “ens rentarem les mans si voleu, però no deixarem de donar-nos la pau”.
La interioritat humana, entre la foscor i la llum Dr. Jordi Pigem
I per complementar les intervencions, faltava la del Dr. Jordi Pigem, filòsof i escriptor, també presentat per Josep Otón, que va definir la interioritat humana com el més gran dels tresors, i es preguntava “qui forma aquestes masses?”. “Qui són els responsables d’aquest cop d’estat a la interioritat i a l’acceleració de la robotització humana?” Ell, que es va educar amb la visió científica i materialista del món, ens parlava de la transformació de la seva mirada a través de la meditació. Una pràctica que li ha permès anar més enllà de les realitats tangibles, més enllà del que es pot “tocar”.
Va posar l’atenció en la despersonalització de la medicina occidental, i lamentà la pèrdua de l’efecte curatiu de l’escolta mèdica. Tan necessària i que s’ha perdut amb la digitalització i amb els protocols que marquen atendre 50 persones en dues hores; convertint-les així en símptomes i, per tant, diagnosticades i tractades a fragments, sense tenir en compte la globalitat de la vida ni la potent influència de l’entorn. I la comparava, també com ho havia fet el Dr. Mallarach, amb altres medicines, com la tradicional xinesa, fonamentada en la filosofia Taoista i que considera el cos humà com una entitat total en interrelació amb el medi ambient, que s’equilibra amb el flux adequat de la dimensió espiritual i de l’emocional, abans que la mental i la física. O com la de l’energia transcendent del Karma de la tradició budista, que relaciona les accions i les seves conseqüències, i que sempre hi és present en el diagnòstic, com a llei de causa-efecte. Assenyalava, així, que la medicina occidental, filla d’aquesta visió científico-materialista, ens tanca la mirada i la ment.
Escoltant-lo, vaig recordar les declaracions d’un metge, que té un càrrec de responsabilitat en un hospital de la ciutat, parlant de resultats en relació amb una medicació destinada a un tipus de càncer hematològic. Explicava que el 40% de les persones que havien deixat la medicació tornaven a desenvolupar la malaltia, però quan se li va preguntar què se sabia del tipus de vida d’aquestes persones reincidents i del 60% que sí que l’havia superada, va dir que no hi havia registres ni del tipus de vida ni del seu entorn, no se’n sabia res, el que constava era que després de deixar la medicació a unes els hi havia funcionat i a les altres
no. A més, no se li havia donat més transcendència a la pregunta, perquè no hi va haver cap reflexió posterior al respecte, en veu alta almenys. És clar, tot plegat fa pensar que, si no veiem les dimensions espirituals, emocionals i ambientals, no podem cuidar-les i, tampoc, no reaccionem quan són atacades per aquells que sí que saben que són importants.
I, precisament, en la línia d’estar atents als atacs, encara que vagin disfressats de bromes, Jordi Pigem va llistar algunes de les conductes dels màxims accionistes del món accelerat. Com els tancaments de comptes de xarxes socials, si es posa en dubte la seva autoritat; la creació de noms que tergiversen els significats, com la del verificador Maldita o la de la patent 666 de Microsoft per a microxips humans; l’anul·lació de comptes corrents si assisteixes a trobades com aquesta… (Faig un altre parèntesi pensant en aquestes cinc monges de clausura del monestir benedictí de Santa Caterina de Perugia, a Itàlia, a les quals acaben de tancar el monestir, perquè l’abadessa mare s’ha negat a obligar les altres germanes a vacunar-se. Doncs, les han separades i les han repartides pel país, allunyant-les les unes de les altres.)… I ens preguntava Jordi Pigem “Quin pacte amb el diable han fet els que tenen poder?” i “Quins rituals foscos fan les seves organitzacions per obtenir-los?”
Proposava buscar respostes a través de Buda. D’un Buda desesperat que no desperta i que, per tal de despertar, s’asseu a la figuera i no es mou d’allà, tocant la terra i resistint temptacions del mal. I com desperta aquest Buda? Sent conscient dels tres perills que ensenya la psicologia budista i que ens emmalateixen, emmalaltint el món: la ignorància, l’aferrament al poder i al control i a l’aversió. Si la barbàrie alemanya tenia els millors intel·lectuals del món, com ens va dir, no estaria de més connectar aquí la frase de l’actor John Malkovich quan parlava de la interpretació del seu personatge a la Pel·lícula Ogro, del 1997, sobre el nazisme: “per imaginar-me un nazi, en tinc prou a mirar-me a mi mateix…No és dolent saber que tots portem un nazi dins; saber-lo és la millor manera d’estar vigilant amb un mateix i de controlar una amenaça que és eterna”. Segur que va fer un treball d’introspecció per poder interpretar, amb compassió, el personatge. I no li va caldre mirar a fora per trobar el diable que movia la seva interpretació… I tornant al Buda, sé que és una il·lusió, però, m’imagino força gent asseguda sota una figuera en diferents llocs del món. A una hora acordada. Us imagineu la fortalesa del vincle? Que potent i poderós!
Em va semblar que la intervenció de Jordi Pigem era una crida a la nostra responsabilitat social i que ens convidava a donar-li el valor d’oportunitat al que hem viscut i estem vivint. Una oportunitat per despertar i per convertir els tres perills budistes en realitat sincera, en no aferrament i en no aversió. I per això també ens proposava un viatge, com Josep Maria Mallarach, un viatge espiritual, tocant terra i sense moure’ns de sota la figuera -tot i que segur que no li valien excuses, ni a Buda tampoc, hauria estat d’acord que, si som de ciutat i no trobem figuera, també ens serveix un pont-. Un viatge introspectiu, amb una mirada integradora, per tal de tocar i afavorir la bellesa, l’amor i la vida i ser més a prop de barrar-li el pas a la bogeria, al mal i a la por.
Van ser més de quatre hores d’encontre intens, el passat diumenge 13 de març de 2022, organitzat per l’Associació Gass, en un espai sagrat de la ciutat de Barcelona, la Casa Sant Felip Neri, regentada per monges filipenses, i que concentra un ventall d’activitats repartides en sis àrees, en què l’espiritualitat i la natura estan en harmonia i se celebren amb bona salut.
